qüestionar-se el tòpic

a mesura que em faig gran vaig veient com la gent defensa a mort els tòpics amb els quals ha crescut al llarg de la seva vida. Si ha nascut en un ambient independentista, independència o mort. Si ha nescut en un ambient pro-fatxa: viva españa!. El més còmode és seguir les tendències, deixar-se emportar per la corrent, sense qüestionar una puta merda. La influència de qui ens cau bé, de qui sentim que ens aprecia és suficient per deixar-nos emportar i NO PENSAR. I sota el meu punt de vista aquí rau el principal problema de la majoria de la població.

Jo sento Catalunya com el meu país. Quan estic a Noruega em poden felicitar pq Espanya va guanyar la Copa del Món però em veig obligat a matisar que a mi me la portava molt fluixa el que fés Espanya, ja que no m'ho sentia meu. No em sentia identificat. Quan va marcar l'Iniesta no em vaig sentir eufòric. No puc fer-hi més, és un puto sentiment.

No obstant això, vaig pel món amb el cap ben alt, i quan em trobo amb una persona castallano parlant em sento orgullós de poder-me comunicar amb ella. Què merdes, sé parlar castellà i això em dóna permís per comunicar-me amb un alt % de la població mundial, cosa que m'enorgulleix. I aquí m'estic trobant i coneixent amb gent de Madrid, que compren i entén què significa el català i m'assegura que la clau de tot no és més que el RESPECTE. I aquí les nostres idees, la nostre mentalitat es barreja pq la clau de tot és el respecte. Jo respecto tota la tradició espanyola, m'encanta sentir una guitarra espanyola, un grup espanyol, i totes aquestes pollades, i me'n sento orgullós tot i no sentir-les meves. I ells respecten que jo tingui una llengua pròpia amb la que em comunico amb les persones que més m'estimo al món. I joder, ho respecten. I és que la clau de tot sempre és la persona. Subnormals n'hi ha tant a Espanya com a Catalunya. El més maco és poder exposar una idea contrària a la que té una altre persona i que et respectin. Et fa sentir valuós, amb complicitat. I això és molt més gran que qualsevol diferència, tòpic que ens han ensenyat imposat des de que som petits. Tant d'un vàndol com de l'altre. A cagar, el més important SEMPRE són les persones. I jo puc dir que conec dos paios de Madrid que són ben de puta mare, que els respecto i em respecten. Que em puc comunicar amb ells amb la meva segona llengua que és el castellà i axiò m'omple que no vegis. I que partint d'aquí tot, absolutament tot té solució. Però pels qui manen mai res és tant clar. Uns fills de puta tots, home!!


Avui he anat a comprar amb la Hui un gorro i uns guants. Hem estat xerrant molt de mil coses diferents, i m'ho he passat prou bé. La Hui és una noia xinesa oberta, i neta a diferència dels seus compatriotes. Ho hem parlat més d'una vegada. La Hui mola, és una bona amiga. N'estic content. I res, una nit més al xaplins sudant de les putes ninyates de merda que s'alimenten de l'ego que els otorguen els pajilleros que els hi llepen el cul. Aisemueran toas, em moriré a palles abans, però amb aquesta actitud MAI tindran la meva complicitat. Està clar que no estan preocupades per això, però elles s'ho perden. Això està, encara més clar. Aisemueran.







Massanen.












"Extranjero soy yo" E.Bunbury