recordant el CSI

avui he parlat amb en Pep. Ha estat una conversa dins la normalitat, però al final de tot, quan ens despedíem hem recordat alguns dels moments de l'any passat. El curs passat. Un curs que no oblidaré en me puta vida. De fet, el que és curs académic, puc dir que va durar 3 mesos. El febrer, el juny i el juliol. La resta... en fi.

La meva rutina girava entorn al CSI. La meva tasca consistia en fer 4 hores cada dia. Després podia fotre el camp. Però ni de conya. Era com la meva casa dins La Salle. Una casa de merda, sense finestres ni llum solar, tot s'ha de dir. Però una casa també en el sentit més ampli de la familiaritat i germanor. No del xupapollisme, que és diferent. Vaig entrar a treballar-hi amb tots els perjudicis del món pq jo no estic posat al món de la informàtica tant com per estudiar el que estic estudiant. Però aquí la gent no parla per sobre de l'hombro de ningú, si no saps algo t'ho expliquen i s'ha acabat.

M'encantava portar l'etiqueta de CSI per La Salle. La gent de la universitat no té ni puta idea del que val aquesta gent. Hi ha molt de gilipolles, la veritat. No oblidaré mai quan vam posar en marxa el Gestor d'Espais. Fills de puta. Aquí em van tocar l'orgull, però amb unes quantes hores extres entre l'Albert i jo ho vam arreglar tal com volien. Mariconades inútils incloses. Aquell de l'americana, com es deia... en fi tant fa. El tinc creuat de per vida.

El Víctor sempre m'ajudava. A ell li preguntava tot el que no tenia collons de preguntar-li a l'Albert per no semblar subnormal. I treballar amb l'Edu al final també va ser molt agradable. Un gran paio l'Edu. Tampoc em vull oblidar del Jordi Ribes, un tio que sempre que el cridava feia veure que treballava contestant-me "un segon eh". Enga ombre, si estàs escoltant música puta!! Un crack, amb qui vaig riure moltíssim, i també em va ajudar molt. I en Miki Carritos, molt gran també. I l'Adso també.

Riure moltíssim. Ufff... aquí la llista s'extén. En Francesc floreta és dels més bons en aquest sentit, un puntasso, un exemple. Tant repartint com encaixant. En Miki té un humor brutal, quan no el coneixia i el sentia parlar sempre prestava atenció pq sabia que m'acabaria descollonant. Quan el coneixes més a part descobreixes que ningú al món fa millors cares a les fotos. Només el Quim pot fer-li la competència, amb la seva ganyota estrella. I en Cesc, amb qui compartia l'Sport, que quan se li gira no hi ha qui el pari, a part que és algú que costava trobar-lo de mal humor. Quan estava rallat, es refugiava als seus cascos i au, a cagar tots. De tant en tant fotia un crit, i tot seguit continuava treballant com si res. A mi aquestes coses em fan riure, què vols que et digui. En canvi l'Albert, ufff, em descollonava amb les rallades que pillava amb la gent que li omplia el correu amb preguntes inútils, o pq no entenien les seves explicacions.

El Jordi H. un currante. Potser el tio més currante que he conegut mai. Un tio amb dos collons que diu les coses pel seu nom amb qui foti falta. El Quim, bueno, el Quim. Tant podiem estar rajant de qualsevol boca-xancle que veiem passar pel bar, com rallant-nos i donant 1000 voltes amb les ties de torn que ens feien voltar el cap. I què dir del Pep, joder, el meu company de tot. A qui m'encantava fer riure pel Messenger quan més serio necessitava estar, pq davant tenia alguan persona seriosa parlant amb en Cesc. I el Juanito, un altre gran mite. L'únic jefe que esmorzava amb nosaltres, que es barrejava amb la xusma, la única persona que pot fer que me n'alegri que guanyi l'Espanyol. Ell respecta el Barça de la mateixa manera. Joder, hasta petons a l'escut hi fot!

I l'Anna LELE-LELA, i la Jone. Per mi les noies més maques que han passat pel CSI en tots els sentits. Clar que la competència és mínima, també s'ha de dir. Sense voler despreciar a ningú. Despreciar a ningú en públic, clar, pq en privat me n'he fotut farts de rajar de les noies que han passat per aquí. Ara que m'he hagut de pirar era quan millor m'hi portava. Ja sol passar. Els esmorzars amb elles dues, així com l'Alex i la resta es troben a faltar. L'Alex, el germà de la millor amiga de la dona d'un dels meus millors amics. I els dinars amb en Francesc, que sempre venia del gimnàs. I els berenars amb ell, en Quim, en Juanito, en Pep i l'altre Alex. L'speaker, un paio esbojarrat a la seva manera, però tant manso com el que més davant el poder d'una bona dona. Els homes som uns merdes, en realitat. Ell m'ha fet veure que es pot ser amic d'una persona que es tira a les fonts de montjuic amb la bandera d'Espanya. Lliçons i més lliçons que dóna la vida, ves.

I els sopars amb tots, de birres i riures a més no poder. I barbacoes a casa en Cesc, a la muntanya, i mossos d'esquadre, i sopars de nadal i amic invisible, i paellades, i ratatuís i linguinis, i yo què sé.

I altres persones que he tingut la sort de coincidir com en Caio, un altre currante. Un altre amic. En Ferran, un altre gran amic. Aquest ja ni el considero del CSI. Ferran??? algú el recorda?? ningú, veus? I l'Òscar, el fill adoptiu del CSI. 1899 per tota la vida. L'última festa que vam acabar ell, en Quim i l'Àlex, per no oblidar. Tampoc em vull oblidar d'en Xavi, que vam tenir i tenim molt bona relació. O el Javi, el jefazo amb mil merders al cap, però que parlant amb ell fora de la feina és per fotre't unes bones risses també. O l'Humbert. O el Gerard. O l'Eva. I el Marc!!

Que aquesta mamons són grans, molt i molt grans tots.

En fi, molts records i molt orgullós de tot plegat, des de Noruega. Exacte, avui no he fotut ni brot del projecte.








Massanen.












"Miki: menos gatos y mas TFC" CSI