parlant del projecte

ens trobem a -10º i la cosa va a més. O a menys, depen com t'ho miris. Si parlem de fred va a més, si parlem de graus va a menys. Séh, tinc estudis.

Dia per quedar-se a casa. A la residència. Sempre que em desperto després d'un dia que he sortit de festa i veig la notificació de "el sascha ha etiquetat 15 fotos on surts tu", m'invaeix una por per tot el cos difícil d'explicar. "Merda... " em temo.

Una vegada vaig finalitzar la primera versió del meu algoritme (que no he tornat a comprovar si funciona, ara que hi penso) el que em toca ara és fer memòria (la documentació, el treball, "the report) . Escriure. Explicar. Documentar. Aquesta és la part més puta merda de qualsevol projecte, treball o pràctica que facis. Ara feia temps que no em posava a escriure la memòria i he tingut una sorpresa d'allò més grata. M'he rellegit el que vaig escriure el seu moment, ara farà un mes i mig o dos ben bons, i he anat corregint. Reescribint. M'he notat capaç de dir el que volia dir amb una soltura molt més àgil que l'última vegada i aquí sí m'he crescut. Joder. Entre que em foten a la portada de la revista, que les fruites madures cauen pel seu propi pes, que me'n vaig ensortint amb la puta programació de l'algoritme, ara només em falta veure que realment he progressat molt amb l'anglès. Pfff, no hi haurà qui m'aguanti.

I d'aquí una anècdota. M'he estat llegint l'enèssim "paper" d'un xaval que explica com resol el problema que estic implementant jo. "PARALLEL Genetic Algorithm". Paral·lel. Això vol dir vàries màquines, varis processadors, varis ordinadors. Estem parlant d'un problema amb moltes restriccions, no és simple, per tant ho he trobat lògic, ben pensat i en conseqüència m'he jinyat. Mentres llegia aquesta publicació el meu cap anava treballant "i com merdes em foto a plantejar el problema d'ara en paral·lel??". He entès perfectament de què m'estava parlant en tot moment, ja que també he notat una millora considerable amb la meva comprensió lectora, i pq l'any passat vaig fer Software Paral·lel, i em sonava tot. He acabat de llegir, i he llegit un altre "paper" que plantejava el problema diferent. De sobte m'he adonat que cap dels dos coincidia amb el meu plantejament, però que per tant es pot fer de moltes maneres i m'he dit "a cagar. Jo ho puc fer amb una puta màquina, amb una alternativa que no hagi fet mai ningú, i també anirà bé". I sí, sí i sí, què collons, tot això ho ha fet gent que ho ha pensat a la seva puta manera, doncs jo ho penso a la meva. No calen tantes mariconades, crec que ho puc adaptar tranquilament. Ja vurem, ok, però que aquí estic. Seguimos en pie. No em desanimaré, no, no i no. Aquí no es plora, aquí es treballa, s'apexuga i si ens equivoquem o ens fotem un hostiot agafem i ens aixequem. Tot el que no sigui això, no els volem. No. Aquí no.



I pensar que molta gent no entén el pq del futbol. El pq del Barça. Aquest és el camí.






Massanen.












"el universo se aparta cuando se cruza con un hombre que sabe donde va..." Antoni Noguera (ma'black broda')