...y al final

ja estic a casa. Volia dur a terme el meu últim escrit des de Gjovik, i de fet aquesta va ser la meva intenció durant tot el dia 22 i 23 a la matinada. Però sóc una puta desgràcia, i al final se'm va fer tard. El que havia de fer el meu últim dia a Gjovik era anar a comprar alguna tonteria al centre, fer-me la bossa, netejar l'habitació i despedir-me. I prou. Havia d'anar a pillar el tren a les 4:37, per tant sortir per allà les 3:37 de la residència, per anar amb temps, ja que anava carragat. "Tinc temps" em dic sempre. Doncs vaig sortir d'allà a les 3:50 cagant hòsties, i l'última cosa que vaig fer abans de marxar amb el portàtil va ser enviar un missatge al Pekka dient-li que "adéu" (pq havia anat a la seva habitació i stava sobant), i a la Vera, la russa maca, del pal "me'n vaig, encantat d'haver-te conegut, passa-t'ho bé".

I cagant hòsties cap a l'estació, acollonit de perdre el tren. Total que a les 4:15 ja estava dins el tren, en una mica més de 25 minuts m'ho vaig fotre. A -15 graus i jo suant com una trujeta. M'esperava un bon trote, tren cap a Oslo. Allà canvi de tren, i 40 minuts més fins a Rygge. A Rygge un bus que et portava a l'aeroport en 10 minuts més. Allà 3 hores, però entre que esmorzava, em feien pagar sobrepès a la maleta (...), i em triaven "randomly" per escorcollar-me, van passar força ràpides. A l'avió vaig (intentar) dormir tot el viatge, fins l'última mitja hora que em vaig dedicar a mirar els núvols i ¿sabeu? la vida és maravellosa, sóc una dona amb molts somnis per complir... ENGA HOMBRE!!!!!!

Bona tornada a casa, molta alegria, molt content, molt cansat, i la sensació que tinc és la que ja m'imaginava tenir. Això de ser tant llest és una merda, pq costa més que la vida et sorprengui. És com si ho hagués estat somiant tot. Aquí tot igual, per no canviar em sembla que no ha canviat ni el temps, ja que vaig pirar a l'agost amb calor, i ahir també en feia de calor. Aquí estem a més de 30ºC dels que estava jo ahir. Però què merdes, ara tinc amics arreu, l'anglès és més molon, etc.etc.etc.

Si fem balanç puc dir que el meu objectiu principal s'ha complert de sobres. Estar tranquil (la meva primera actualització n'és testimoni). M'he passat 4 mesos amb calma i tranquilitat i només per això ja ha valgut tot la pena. Parlant amb propietat, marxar m'ha anat bé per trobar a faltar la meva gent. En cada moment pic de felicitat he pensat en ells, i són moments que voldries tenir-los allà disfrutant amb tu. M'ha anat bé per constatar que sense els teus ets basòfia, i per apreciar la vida que els teus pares han estat i estan dedicant a tu. És inevitable sentir-te en deute amb ells, i això es transforma en neguit i exigència a l'hora de lluitar per la nota al projecte fi de carrera. Jo vull entregar, que passi, em donguin al títol i "vinga adéu". Però per ells, vull que n'estiguin orgullosos.

L'anglès ara el tinc fresc. Per molt que diguin "your English is very good", i que ara pugui ser fluïd, jo sé que és fluix, i l'hauria de reforçar en forma d'acadèmia, títols oficials, i pollades així. La gent que he conegut allà molt bé. Pots tenir més afinitat amb persones que tens més coses en comú, com el Sézer, o pillar més apreci amb gent com el Sascha que sempre que anava a un lloc allà estava ell, però en general bons amics tots, ambient erasmus 100% de voler sortir sempre i sempre de puta festa, fins el punt d'avorrir el Chaplins dels collons. Ja tinc ganes de tornar a quedar amb ties per anar a pendre algo i mostrar-me parlant i no ballant, que la paraula se'm dóna millor per lligar. Parlant de lligar, encara espero aquell exèrcit de models rosses noruegues que m'havien de demanar permís per xupar-me la polla, només pel fet de tenir el cabell negre. I que les noies sou rares a tot arreu. A Espanya, a Catalunya, a Noruega, a Polònia, a República Txeca i finalment a Rússia també. Com anècdota final, ahir quan vaig arribar a casa vaig rebre un missatge privat de la Vera que em deia que li agrado molt, i que si ens tornéssim a trobar s'enamoraria de mi. Sí, sí, quan jo estava a Sant Pau. SÍ, SÍ, QUAN JO ESTAVA A SANT PAU, JA. S Í , S Í Q U A N J A N O P U C F E R R E S ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! en fi. Per la meva tocada autostima, però, no ve malament. La trobava guapíssima, la veritat.

I res, una altre vegada al món real, ara a construir el que vull que sigui la meva vida, amb les meves manones, començant per acabar d'enllestir el projecte. Per la meva part, tot i que les últimes setmanes, coincidint en quant més estava picant amb la meva feina, no vaig actualitzar massa el blog, em sap greu que s'acabi ja que quasi cada dia se't passen coses gracioses pel cap i mola saber que darrera hi ha gent que et llegeix. Moltes gràcies a tots els que m'heu anat fent companyia amb les vostres lectures diàries, tant les persones que heu anat comentant, com les que ho heu fet de manera més anònima. La Sara, l'Ariadna, la Marina, la Natàlia, la Roser, l'Aida, l'Anna, l'Òscar, el Marc, el Canals, el Josep Maria, el Pep, el Jordi etc. Gràcies a tots!

Ah sí! i ja qui som, que rebenteu de bon menjar per Nadal, i que al 2011 folleu tots molt!





Massanen.












"de les tristors en farem fum" Sisa