hasta que el cuerpo aguante

mira, aquests dies me'ls he dedicat exclusivament amb el projecte. El temps fins la data límit que em vaig imposar s'anava escurçant amb la mateixa proporció que els errors augmentaven. I ahir vaig tocar fons. Et quedes encallat a mitja tarda pensant com solucionar un pas imprescindible per avansar. I gastes la tarda. I la nit. I te n'adones que no tens ni puta idea com solucionar-ho. I et plantejes si el problema en global, en conjunt, està ben plantejat. Sentiment que adquireix força quan comets l'error de tornar-te a llegir algun projecte d'algú que ha mirat de resoldre el mateix problema, el dels horaris, i ho ha plantejat diferent que tu. I t'entra una mica de pànic, a l'imaginar que 4 mesos a Noruega hagin sigut per perdre el temps, parlant en termes de projecte. Això a les 5 de la matinada d'ahir, mentres sentia la Yao al seu puto cuarto cridant (pq els xinos quan parlen amb la seva família x l'skype no parlen. Criden), amb la porta oberta que sempre està. I et queden 24 hores per la data límit que t'has donat. Estàs contre les cordes, i penses. Voltes i voltes. I la calma del qui s'ho sap tot perdut et comença a anestesiar. Et comences a relaxar, sense deixar de pensar, fins que et ve la llum. "Hòstia. Puc provar això.".

Tot avui provant això. He començat bé el dia, ha funcionat, però encara quedàven més passes. Mica en mica, el nus que tenia al cervell (i a la gola, quan m'imaginava tornar a casa sense això com jo vull) s'anava desfent mica en mica. Avui diumenge ha estat molt intens, i fins les 4 de la matinada no he resolt l'error que més em donava pel cul. Una conversa amb l'Ariadna a l'estil "sempre ens en sortim", la Natàlia "tu ets molt llest, segur que te n'ensurts", l'aidona, sempre l'aidona, que fa dies que m'anima, un missatge de la Marina, sempre atenta, amb un "tu pots, dale fuerte, aquí tots confiem amb tu", la foto que tinc per aquí de la Sara que em mira i em diu "no puc sortir, vaig amb pijama", i el missatge de la meva mare dient-me "demà et truco fill, petonets", m'han donat l'empenta moral que sempre va bé per no parar, i no parar, i no parar, i no parar fins que ho treus. (Tot dones, us heu fixat?). Recordo a les 4, anar al lavabo, pensant "i si vas a dormir", però m'he fotut a riure tot sol pq aquí no es va a dormir fins que no se soluciona. Al cap de deu minuts ho he trobat. Demà quan truqui me mare li haig de dir "ja ho tenim això".

I a tot això, demà última quedada amb el supervisor, amb l'Slodoban, que em comentará la memòria corregida. A veure què me'n diu... Aquest cap de setmana no he fet res més destacable, mentres la colla que quedava va marxar a Goteborg divendres, i dissabte a Oslo, jo vaig anar a enviar-me una maleta de 17Kg cap a casa, per correus, (61 euros) i dissabte vaig mirar el Barça amb la companyia de l'Anika, una noia guapíssima que em cau molt bé, i em va donar 3 gots de Ron. La resta, projecte.

I res, d'aquí tres dies, si Déu vol, cap a casa. Demà estarem a -9 (haig d'anar al cole), però dimecres a -25ºC. Però, que diferents que són -25ºC amb l'objectiu del meu projecte aquí complert, que -25ºC sense aquest objectiu complert. En això estem. De peu, com sempre.





Massanen.












Last night, she said: 'Oh Baby, don't feel so down' The Strokes